EQUILIBRE Ethology & Horsemanship

No pensis, sent.

Les metodologies no sempre són bones ni sempre són dolentes. Bé és cert que per a fer alguna cosa hem de tenir una certa idea de com fer-la i seguir uns passos.
Segurament el tracte més natural amb els cavalls s’oblida de les metodologies. Del que es tracta realment és de “sentir”.
Si ens dediquem a sentir el cavall ens preocuparem de treballar per a ell i ell treballarà també per a nosaltres.
Un cop obtenim aquesta sensibilitat per dialogar amb ell no necessitem que ningú etiqueti el que fem ni posi un ordre a les accions que realitzem. Nosaltres mateixos sentim si el cavall està a gust o no, si li estem fent mal o col·labora amb nosaltres voluntàriament i sense por. Percebem les senyals que ens dóna i nosaltres també li’n donem a ell.
En algunes situacions o en algun tipus de cavall ens serà més senzill ensenyar unes coses en un ordre i en algunes altres situacions o tipus de cavalls en un altre.

D’igual manera tant fa els llibres que ens haguem llegit i els clínics als que haguem assistit. Si, tenim la teoria dins del nostre cap i més o menys l’hem anat païnt. Però no és fins que posem en pràctica aquests coneixements teòrics i ens “permetem” sentir, sense preocupar-nos de qui ens miri ni de què diguin de nosaltres, quan podem començar aquest diàleg. Hem de deixar la ment obtusa i la raó a casa i deixar que tot flueixi: “sentir”.

La tècnica ja la depurarem. No hem de tenir cap pressa per fer les coses. Per als cavalls el temps no existeix, i quan estem connectats amb ells tampoc existeix per a nosaltres. Hem de gaudir dels moments que ens ofereixen tant pel bé que els hi fem a ells com pel bé que ens fan ells a nosaltres.

Així veiem poc a poc que no hi ha límits; els límits ens els posem nosaltres. Tot es tracta d’una qüestió de dialogar, però saber com dialogar; arribar a un acord i a un respecte mutu. Convertir el famós “binomi” home-cavall en una sola entitat.

Amb el temps anem notant que aquesta relació que hem establert amb els cavalls és extrapolable a la societat humana. Sentim com estem nosaltres i com estan els que ens envolten. Potser no ens sentim integrats en el que la majoria entén com a societat, però nosaltres ens sentim bé. No busquem l’acceptació social pq. no la necessitem. Volem sentir-nos bé amb els nostres, amb els que són capaços de sentir igual que nosaltres.
I, de fet, molts actuem com els cavalls. Tenim respecte per tothom i deixem que se’ns acostin, però desapareixem discretament quan no tenim cap interés en la manera de fer d’alguns o els treiem fora del nostre espai quan actuen d’una manera que no ens fa sentir a gust.

Olga Valls

cavall-humà-cavall. Des dels meus ulls.

La majoria de la gent va galopant la vida aguantant com pot els bots que aquesta va donant, opinant sobre tot el que li passa pel davant i fent les coses com les fa tothom simplement perquè les coses són així i ningú les pot canviar. D’altres preferim decidir com volem viure, prendre les nostres decisions i fer el que realment ens agrada. Pensem que les coses si que poden canviar si estem disposats a fer que canviïn i sentim que podem fer-ho. I amb el tracte amb el cavall passa el mateix. Hi ha els que simplement s’hi pugen i aguanten com poden, sotmetent-lo perquè és el que sempre s’ha fet, donant-li ordres perquè només és un animal, etc. Mentre que uns pocs busquem alguna cosa més, alguna cosa que ens fa sentir bé, una relació especial.

Té la capacitat de fer que ens concentrem exclusivament en ell. Deixem tots els pensaments de banda i estem només per ell. Ens deixa hipnotitzats, la ment es relaxa, es buida i es queda més serena, més tranquil·la. Tots ens poden portar a aquest estat de benestar per molt problemàtics o dolents que siguin (opinió de qui no arriba a una bona comunicació amb ells).

Tots ells tenen aquesta característica, tot i que sempre hi ha algun amb qui ens sentim més a gust i en sintonia, amb el que tenim una connexió especial. Els hem de deixar expresar-se i escoltar què ens volen dir. Alguns no ens diran gairebé res perquè han perdut la confiança en els humans o perquè han après a ser robots, d’altres ens ho diran molt clarament, i d’altres seran més subtils però també ens acabaran parlant. Sempre ens obren una porta a que ens comuniquem amb ells… la resta depén de nosaltres.

Hi ha molta gent que no accepta que pugui existir aquesta comunicació, que poguem connectar les dues ànimes. Ens prenen per raros (com a poc) però és en aquests moments en els que nosaltres emetem vibracions positives amb més força. Visualitzem clarament que obtenim el què esperem i, sense pensar-hi, ens venen a la ment idees sobre quines tècniques realitzar i el moment d’utilitzar-les. Hem obert un canal amb la nostra inspiració.

Volem el màxim que ens pugui oferir sense que aquest deixi de ser el que és, cavall. No obliguem; negociem i arribem a acords. No jutgem si és bó o dolent; simplement és. Respectem el seu caracter, la xispa que el fa ser feliç, la seva ànima, i aprenem a jugar amb això. Tractem d’explicar-li el que volem aprofitant com és. Ell s’entrega a nosaltres, no com un servent sinó com un company. És ell qui se’ns acosta, qui té curiositat i gaudeix aprenent de nosaltres.

Vol sentir-se lliure i tenir algú en qui confiar, algú amb qui col·laborar i amb qui prendre decisions. És sensible i busca també la nostra sensibilitat, que l’entenguem i ens posem en el seu lloc. No necessita que l’agobiem, el molestem o li provoquem dolor. No té cap necessitat de ser un esclau, només vol que es respectin les seves necessitats i viure en pau. I ens ho dóna tot quan està en bona connexió amb nosaltres. Així és feliç, està sa. En canvi acaba fugint quan se sent obligat, dominat, pressionat o desconcertat. Això provoca que el seu cos reaccioni amb malestar: coixeres, còl·lics, alèrgies… etc.

Tot i això de vegades sembla que se senti bloquejat, com si no estigués preparat, com si tingués por del que li demanem… No estarà reflexant com ens sentim nosaltres? Què sentim, què li transmetem? I si som nosaltres els que no creiem que aquell moment sigui l’idoni per demanar? I si som nosaltres els que no creiem que ens hi poguem relacionar com volem? I si som nosaltres els que estem bloquejats perquè no sabem com seguir endavant? Dubtem de si ho farem correctament, sense espatllar res? Si no confiem en nosaltres mateixos com a bons líders, ell ho perceb i no respon fins que no sent que la nostra ment s’ha aclarit, que tenim una direcció establerta i que anem cap allà amb decisió.

Mentre no trobem aquesta direcció pot ser convenient fer una pausa. Deixem que ell es relaxi, no se senti pressionat sense cap sentit i paeixi tot el que ha après fins ara integrant-ho en el seu subconscient. Nosaltres treballem en nosaltres mateixos. Aclarim què és el que volem, ens assegurem en creure que si volem fer-ho, podem fer-ho, i ens hi acostem de nou amb el cor i el cap tranquils. Ell reb aquestes sensacions i, disposat sempre a col·laborar amb nosaltres, arribem a aquesta harmonia que busquem.

Aconseguim ser la nina dels ulls del nostre nino de pelutx mida gegant, amb qui conviure i confiar. Cap trauma per a cap dels dos i tota una aventura de comunicació i amor.

Olga Valls.